La ciutat mirall és un espai de finestres plenes de reflexes. Aparadors de vidre que exposen productes a la vende, però que recullen imatges virtuals del que tenen al davant. En Raúl va viure la por enmirallant-se quan fugia de que algú el pugues veurà, anant pels carrers de la ciutat, per por de ser vist i reconegut per algú, fugint d’anar a escola. https://vimeo.com/791731553
Viure era sobreviure pas a pas. El seu pensament sense respondre a res. El seu cos dolgut i trencat prenia escalfor a la llum d’un nou dia, abrigat amb la bata envellida com la seva pell. Les finestres oferien la claror enmorteïda del nou dia. Erem a l’hivern. Havia dormit a estones. Quan la foscor li havia fet amagar dins del seu fred llit, els peus gelats no li deixaven dormir. Quiet i cobrit fins les celles esperava. Prenia una tisana calenta de menta i un troç de pà sec, abans d’anar-se’n a dormir. No tenia millor àpat. Just podia sobreviure tenint el que tenia. Viure era sobreviure pas a pas. Ni la televisió encenia. Ni les llums de casa. Els dies curts i foscos, freds, el tenien encongit. Sortiria. Aniria a fer un volt, a moure’s una mica per trobar-se al mig d’un món que ja no el veia. Fer-se gran no era el millor. No en aquell temps. La solitud d’un no res.